No. O si.

No, no és allò. No sé el que és, però no és allò. No sé el que vull. O potser sí, però no vull voler-ho, saps? No serveix de res voler algu que no es pot tenir. Jo no vull estar amb; jo vull que hi sigui. Entens què et vull dir? I, no sé, em fa por que m'estimin però em posa un poc trista que ningú ho hagi fet mai, saps? Però crec que m'agrada més això, no dependre de, no donar res per suposat, ser jo, com a ésser únic i exclusiu i senar; ser jo i prou, i ningú més. Però alhora tinc com un noséquè a dins, com un petit foradet a la panxa que crida algú a que hi fiqui el dit, saps? Com dient: "ei, tu, i si t'arrisques i em dius que m'estimes?" Però no, passo, em fa massa por; i tot i així una part de mi en té com ganes. Per dissimular-ho m'hi poso esparadrap, i a córrer. Però no sé. Que sento alguna cosa que no encaixa, i no és allò, repeteixo; no hi té res a veure, però en part sí. Abans només era voler anar a sopar, ara és també voler anar a la neu, i a la platja, i a Júpiter. No és voler que em facin cas, tot i que sí una mica; és voler que em portin a veure món, que m'ensenyin coses, que m'omplin de petits trossets de cadascú, i que es deixin omplir d'algun que altre bocí de mi. Només això.